EN LA CARRERA, NO TE ENSEÑAN NADA

Sóc conscient que aquesta setmana en aquest bloc he de realitzar una recensió sobre un article de Comín, el qual vam llegir i fer unes pinzellades generals. Però he fet memòria, i he trobat un article el qual em va agradar molt, i cada cop que me'l llegeixo no paro de sentir-me identificada.

L'article és del bloc acción reflexiva, i es titula "Trabajo Social. En la carrera no te enseñan nada.". Aquest article, tracta sobre el que podem arribar a pensar i a sentir quan reflexionem sobre si hem escollit bé la carrera de treball social, si realment ens agradarà, si quan la finalitzem estarem preparats, i sobretot si sabrem i podrem ficar en pràctica allò que ens han ensenyat, allò que hem aprés en les aules i dels molts professors que hem tingut al llarg de la nostra trajectòria com a estudiants de treball social.

"Te has pasado horas y horas estudiando con frustración asignaturas como derecho, filosofía, historia, estadística, economía, política, psicología… Pensando que eran un tostón y sin entender el por qué de repetir una y mil veces los derechos fundamentales, a Juan Luis Vives, el coeficiente de no sé qué, la ley de la oferta y la demanda, las mil y un leyes de educación que han cambiado los del PPSOE para ver quién la tiene más grande, a Froid, al perro de Paulov… Te sabes la puñetera pirámide de Maslow como si fueras amiga de ese tal Maslow y en realidad fuese una idea original tuya que el te arrebató…"

Aquest n'és un fragment d'aquest article; només al començar ja ens parla sobre coses que nosaltres, almenys jo, en 3 anys de la carrera, també m'han passat pel cap. De què em servirà a mi, com a treballadora social, haver estudiat estadística, o economia, o dret? Per què hem de saber-nos el que 4 psicòlegs realitzaven amb un gos o fent altres experiments? Després ja entrem en matèries on diem, osti doncs si, aquestes assignatures ja s'assemblen una mica a les meves expectatives que tenia sobre el grau. Això segur que ho necessitarem pel nostre futur en el mercat laboral.
Et parlen de paraules com diagnosi, empoderament, resiliència, empatia, respecte, sentiments, habilitats socials, autonomia, igualtat, dignitat, drets, lleis, teràpia, o ja ficats autors com la Richmond, Vives, Bauman, Freire, entre molts i molts més, els quals se'm fa totalment difícil recordar, o és més, penso que no em serviran, perquè arriba un punt on et preguntes: val, i quan em vingui un usuari, QUÈ HE DE FER? Com he de treballar amb ell? Què faig? Què dic? No sé com es treballa en tots els àmbits. Com puc ajudar a una persona que es troba en situació d'exclusió social? I laboral? O que té problemes amb les drogues?

Després entrem en el tema de les pràctiques. Tries, t'accepten i "guau, quina felicitat! Per fi descobriré l'increïble món del treball social!". Però seguint l'article, veus la realitat: falta de personal, de medis, d'eines, professionals que ja no creuen en res, lleis que no estan pensades realment per les necessitats socials que a les trinxeres ens trobarem, professionals cremats, i professionals que tot i encara estimar-se la seva professió, arriba un punt on també es desmoronen. Aquí també te'n adones, que ells han passat pel mateix, que fa uns anys (alguns més que d'altres) també estaven assentats a on ens trobem nosaltres; també han llegit a la Richmond, al Vives i han descobert l'experiment de Pavlov. Que també s'han hagut d'estudiar una llei de serveis socials i la cartera de pe a pa. Que eren amics amb en tal Maslow i la seva súper piràmide. Però te'n adones, que si fiques iniciativa, que si li fiques ganes, pots. Pots amb tot; amb aquells examens que penses el mateix de sempre: de què em servirà? I sents al professor que dius: tranquil·la, ja te'n recordaràs de mi el dia que comencis a treballar. I tant de bo tingui raó; tant de bo l'autora de l'article tingui raó.

L'autora, en un dels últims paràgrafs, em fa reflexionar i em fa veure que he triat bé. Que realment estic fent una carrera que m'agrada. A dies més, a d'altres menys, però coi!, mai plou a gust de tothom, així és la vida, una de cal i una d'arena, un dia farà sol i l'altre núvol.

"Salí un con estantería vacía, con unos tornillos y unas tablas muy fuertes, para colocar vivencias.
Se trata de aprender de las personas, de que las personas para las que trabajas sean quienes te enseñen cómo y qué hacer.
Se trata de que no eres más que quién acompaña en el camino, quién ayuda al cambio, de personas. Por tanto: NINGUNA CARRERA PUEDE DECIRTE QUÉ HACER."

Crec que totes i tots, ens ho hem de prendre així, amb aquesta filosofia de ser una tabula rasa que hem d'anar omplint amb les nostres experiències, que hem d'aprendre, de nosaltres i dels demés, també dels nostres futurs usuaris, que ens ensenyaran molt, i espero que nosaltres a ells també.
I que carai, té raó, quan diu "No somos expertos, nunca jamás lo seremos. Los expertos son los demás. Así, aprendemos cada día, crecemos con aquellos a quienes acompañamos en su crecimiento.
Así, si la carrera ha calado de verdad en tus entrañas, jamás habrá jerarquía, paternalismo ni relación “experto-usuario“" , perquè realment aprendrem quelcom cada dia, i ara també ho estem fent; potser ens agradarà més o ens agradarà menys, però aprenem.

Si. M'agrada treball social. Vull ser treballadora social. Vull aprendre, ser una tabula rasa, anar omplint una motxilla amb experiències, coneixements, equivocar-me i rectificar els meus errors sempre que sigui possible.